Entrevista
"Kvartirnik" Vs. Brighton Beach
Estem asseguts en un espai acollidor amb grans finestres a l’Eixample de Barcelona. L’antiga botiga de scrapbooking s’ha transformat en “Kvartirnik”, un centre cultural i una associació per als emigrants russoparlants de la nova onada. La majoria són joves que van marxar després del 24 de febrer i que tot just han començat a desenvolupar el seu potencial creatiu als seus nous països. A l’emigració, cal tornar a començar des de zero...
A més dels seus propis projectes i negocis, les fundadores, Anna i Lana, gestionen una gran varietat d’activitats: cursos, mercats, esdeveniments infantils, exposicions i concerts.
El centre cultural fa dos anys que existeix. A principis del 2024, va ser guardonat amb el premi Impulse Awards, però a finals d’any ja es trobava a la vora del tancament. El que va ajudar les fundadores a mantenir el projecte va ser la presa de consciència que "Kvartirnik" era, abans que res, necessari per a elles mateixes.
A més dels seus propis projectes i negocis, les fundadores, Anna i Lana, gestionen una gran varietat d’activitats: cursos, mercats, esdeveniments infantils, exposicions i concerts.
El centre cultural fa dos anys que existeix. A principis del 2024, va ser guardonat amb el premi Impulse Awards, però a finals d’any ja es trobava a la vora del tancament. El que va ajudar les fundadores a mantenir el projecte va ser la presa de consciència que "Kvartirnik" era, abans que res, necessari per a elles mateixes.
Per què vau decidir crear un centre cultural a Barcelona? Ho vau fer per obtenir beneficis?
Lana: No teníem cap idea de negoci! Tot va passar de manera orgànica. Si tornem dos anys enrere, semblava que tothom de Rússia estava sent "cancel·lat", i que nosaltres podríem ser els següents.
L’Aline i jo compartíem un pis i el vam anomenar “El Pis del Plor”. L’Anna sovint venia a visitar-nos i ens donàvem suport mútuament: compartíem les nostres ansietats, intercanviàvem estratègies per gestionar atacs de pànic i parlàvem sobre quins antidepressius prenia cadascuna.
Un dia, l’Anna va dir: “Gravem un podcast”. El vam anomenar "Bitllet Sense Retorn", i la resposta va ser enorme: en un mes, mil persones ja ens coneixien.
Anna: El primer Kvartirnik va ser al febrer. Vam reunir unes 13-14 persones. Vam tenir una xerrada sobre la sexualitat en l’art, vam beure vi i vam filosofar.
Després, el nostre cercle es va anar ampliant gràcies als amics i als amics dels amics. Vam començar a organitzar esdeveniments cada dues setmanes, després cada setmana. Vam trobar col·laboradors habituals per fer xerrades i cada cop més gent interessada en les nostres activitats. Més tard, vam començar a organitzar excursions de cap de setmana...
Lana: No teníem cap idea de negoci! Tot va passar de manera orgànica. Si tornem dos anys enrere, semblava que tothom de Rússia estava sent "cancel·lat", i que nosaltres podríem ser els següents.
L’Aline i jo compartíem un pis i el vam anomenar “El Pis del Plor”. L’Anna sovint venia a visitar-nos i ens donàvem suport mútuament: compartíem les nostres ansietats, intercanviàvem estratègies per gestionar atacs de pànic i parlàvem sobre quins antidepressius prenia cadascuna.
Un dia, l’Anna va dir: “Gravem un podcast”. El vam anomenar "Bitllet Sense Retorn", i la resposta va ser enorme: en un mes, mil persones ja ens coneixien.
Anna: El primer Kvartirnik va ser al febrer. Vam reunir unes 13-14 persones. Vam tenir una xerrada sobre la sexualitat en l’art, vam beure vi i vam filosofar.
Després, el nostre cercle es va anar ampliant gràcies als amics i als amics dels amics. Vam començar a organitzar esdeveniments cada dues setmanes, després cada setmana. Vam trobar col·laboradors habituals per fer xerrades i cada cop més gent interessada en les nostres activitats. Més tard, vam començar a organitzar excursions de cap de setmana...
El podcast continua a YouTube sota la marca de Kvartirnik.
Vau superar la vostra capacitat en un pis… i vau decidir traslladar-vos a un nou espai?
Lana: Exactament. Tenir un local propi ha estat alhora el nostre èxit i una càrrega enorme. Ara som set persones a l’equip, i les nostres despeses mensuals són de 4.550 euros. Estem constantment buscant maneres de cobrir aquests costos.
Vam provar diferents models: volíem funcionar com a cafeteria durant el dia i fer esdeveniments a la nit. Però ens van denegar la llicència—resulta que en aquell carrer no es podia obrir cap altra cafeteria.
Ja havíem comprat l’equipament, pagat la formació de baristes…
Vam invertir 9.000 euros i després vam rebre un rebuig definitiu. Ara intentem vendre l’equipament, però una part dels diners l’hem perdut, inevitablement.
Una altra font d’ingressos és l’activitat musical—de fet, ara mateix és el que manté el Kvartirnik a flotació. Però tampoc és fàcil: hem organitzat gires exitoses en diverses ciutats, però, per exemple, a Alacant, en una sala de 420 persones, només en van venir nou.
En algun moment, l’Anna i jo vam quedar completament esgotades. Al desembre del 2024, fins i tot vam considerar tancar el Kvartirnik.
Què ens va salvar? Crec que el suport de l’equip i la consciència que aquest projecte el necessitem nosaltres mateixes.
Vam decidir no rendir-nos i al febrer llancem una campanya de recaptació de fons. A l’abril, obrirem una biblioteca i estem pensant a introduir un sistema de membresia permanent a la nostra associació.
Lana: Exactament. Tenir un local propi ha estat alhora el nostre èxit i una càrrega enorme. Ara som set persones a l’equip, i les nostres despeses mensuals són de 4.550 euros. Estem constantment buscant maneres de cobrir aquests costos.
Vam provar diferents models: volíem funcionar com a cafeteria durant el dia i fer esdeveniments a la nit. Però ens van denegar la llicència—resulta que en aquell carrer no es podia obrir cap altra cafeteria.
Ja havíem comprat l’equipament, pagat la formació de baristes…
Vam invertir 9.000 euros i després vam rebre un rebuig definitiu. Ara intentem vendre l’equipament, però una part dels diners l’hem perdut, inevitablement.
Una altra font d’ingressos és l’activitat musical—de fet, ara mateix és el que manté el Kvartirnik a flotació. Però tampoc és fàcil: hem organitzat gires exitoses en diverses ciutats, però, per exemple, a Alacant, en una sala de 420 persones, només en van venir nou.
En algun moment, l’Anna i jo vam quedar completament esgotades. Al desembre del 2024, fins i tot vam considerar tancar el Kvartirnik.
Què ens va salvar? Crec que el suport de l’equip i la consciència que aquest projecte el necessitem nosaltres mateixes.
Vam decidir no rendir-nos i al febrer llancem una campanya de recaptació de fons. A l’abril, obrirem una biblioteca i estem pensant a introduir un sistema de membresia permanent a la nostra associació.
Símbols de Kvartirnik
Un corgi anomenat Sherlock va jugar un paper important al començament del projecte: la gent venia, en part, per interactuar amb ell. Ara, és el responsable de mantenir l’ambient dog-friendly al centre cultural.
La catifa de l'àvia d'Anna ha estat redissenyada amb un estil modern i simbolitza la unió entre tradició i innovació.
El marxandatge de Kvartirnik t'ajuda a sentir-te part de la comunitat. Compra'l i dona suport!
Us considereu una comunitat russoparlant?
Anna: Al nostre cartell posa que som un centre cultural multilingüe. Les vidrieres són transparents, i es veu tot: esdeveniments, assajos, cursos. Sovint entren vianants curiosos dient: “Oh, som els vostres veïns! Què feu aquí d’interessant?”
No volem convertir-nos en un "Brighton Beach". Sempre ens enfoquem en la socialització i la integració, però sense perdre les nostres arrels.
Ho repetim milers de vegades: és important entendre la cultura local. Per exemple, jo faig xerrades sobre artistes catalans que són reconeguts i que personalment m’agraden molt.
També organitzem tours d’art i rutes culturals per Catalunya i Espanya.
Tambe esteu aprenent català?
Anna: Sí, perquè la cultura catalana et convida a formar-ne part molt ràpidament.
No cal passar dècades aprenent la llengua mentre et ridiculitzen o et corregeixen constantment. Aquí, si fas un petit pas, dius “Adeu” o “Bona nit”, ja estan disposats a acceptar-te dins la seva cultura.
Lana: Per a mi, és també una qüestió de respecte i gratitud cap als habitants locals.
Especialment després del 24 de febrer, quan no ens van jutjar ni menysprear, sinó que van donar suport a la gent amb passaport rus de la mateixa manera que als qui fugien d'Ucraïna.
Anna: Al nostre cartell posa que som un centre cultural multilingüe. Les vidrieres són transparents, i es veu tot: esdeveniments, assajos, cursos. Sovint entren vianants curiosos dient: “Oh, som els vostres veïns! Què feu aquí d’interessant?”
No volem convertir-nos en un "Brighton Beach". Sempre ens enfoquem en la socialització i la integració, però sense perdre les nostres arrels.
Ho repetim milers de vegades: és important entendre la cultura local. Per exemple, jo faig xerrades sobre artistes catalans que són reconeguts i que personalment m’agraden molt.
També organitzem tours d’art i rutes culturals per Catalunya i Espanya.
Tambe esteu aprenent català?
Anna: Sí, perquè la cultura catalana et convida a formar-ne part molt ràpidament.
No cal passar dècades aprenent la llengua mentre et ridiculitzen o et corregeixen constantment. Aquí, si fas un petit pas, dius “Adeu” o “Bona nit”, ja estan disposats a acceptar-te dins la seva cultura.
Lana: Per a mi, és també una qüestió de respecte i gratitud cap als habitants locals.
Especialment després del 24 de febrer, quan no ens van jutjar ni menysprear, sinó que van donar suport a la gent amb passaport rus de la mateixa manera que als qui fugien d'Ucraïna.
Concert a Kvartirnik—aforament complet!
Ha canviat alguna cosa en aquests dos anys des que vau començar el vostre projecte?
Lana: El primer que ha canviat és l'estat d'ànim general de la gent que arriba a Barcelona.
Al principi, Kvartirnik va néixer com un espai on podíem veure'ns els uns als altres i no sentir-nos sols en una ciutat nova.
Ara, la intensitat emocional ha disminuït. Els primers mesos després d'una mudança són una tempesta d'emocions, però després arriba la rutina, i comences a buscar cap a on anar després.
Per a molts, Kvartirnik s'ha convertit en un trampolí, un punt de suport.
Un exemple és Leóxa i la seva família. Són bielorussos, i ens vam conèixer la seva primera setmana aquí. De seguida es van involucrar activament, assistint a les classes de teatre.
Més tard, vam organitzar cursos gratuïts de castellers (els participants de l’art tradicional català de construir torres humanes). Al final, tota la família va esdevenir part d'un equip casteller.
Ara, en Leóxa m'envia vídeos dels festivals—i és increïble!
Anna: Continuem fidels als nostres valors: integració, cultura i suport.
Aquest any, per exemple, seguim amb una sèrie d'esdeveniments sobre cultures minoritàries.
L'any passat vam organitzar una festa tàtara, que va tenir moltíssima expectació.
Al març, tindrem una nit dedicada a la cultura calmucca, i seran els mateixos calmucs qui l'organitzaran.
Lana: El primer que ha canviat és l'estat d'ànim general de la gent que arriba a Barcelona.
Al principi, Kvartirnik va néixer com un espai on podíem veure'ns els uns als altres i no sentir-nos sols en una ciutat nova.
Ara, la intensitat emocional ha disminuït. Els primers mesos després d'una mudança són una tempesta d'emocions, però després arriba la rutina, i comences a buscar cap a on anar després.
Per a molts, Kvartirnik s'ha convertit en un trampolí, un punt de suport.
Un exemple és Leóxa i la seva família. Són bielorussos, i ens vam conèixer la seva primera setmana aquí. De seguida es van involucrar activament, assistint a les classes de teatre.
Més tard, vam organitzar cursos gratuïts de castellers (els participants de l’art tradicional català de construir torres humanes). Al final, tota la família va esdevenir part d'un equip casteller.
Ara, en Leóxa m'envia vídeos dels festivals—i és increïble!
Anna: Continuem fidels als nostres valors: integració, cultura i suport.
Aquest any, per exemple, seguim amb una sèrie d'esdeveniments sobre cultures minoritàries.
L'any passat vam organitzar una festa tàtara, que va tenir moltíssima expectació.
Al març, tindrem una nit dedicada a la cultura calmucca, i seran els mateixos calmucs qui l'organitzaran.
Anna
Expliqueu-nos sobre vosaltres: qui sou i d’on veniu?
Anna: Vaig néixer a Ekaterinburg. Després vaig anar a Sant Petersburg per estudiar medicina.
M'encanta la medicina com a ciència—és fascinant! Però el sistema mèdic a Rússia et trenca.
Durant les pràctiques, vaig anar a veure la nostra coordinadora d'estudis i li vaig dir que no volia continuar, perquè el que realment m'agradava era dibuixar.
Em va demanar que li ensenyés els meus treballs. Va veure la meva sèrie "Beauty Inside", sobre la bellesa de la biologia i l’anatomia, i em va dir: "Realment dibuixes molt bé—deixa-ho i segueix aquest camí."
Així que vaig començar a treballar com a artista i professora de dibuix. He fet cursos a diferents escoles, tant a Sant Petersburg com a Ekaterinburg.
Però no ho vas estudiar formalment?
Anna: Els meus pares sempre estaven immersos en la creativitat.
La meva mare ens portava a la meva germana i a mi a classes de pintura a l'oli, però mai em va acabar d’agradar.
El meu pare, tot i treballar en un sector tècnic, dibuixava les mans de Miquel Àngel i Da Vinci als marges dels seus quaderns.
No tinc una formació universitària en aquest àmbit, però tinc milions d’hores de pràctica, aprenentatge amb altres artistes i autodidactisme.
A Sant Petersburg, acabava de trobar el meu camí: tenia alumnes, un taller i participava en exposicions.
A Barcelona, vaig haver de començar de nou.
M’agradaria dir des de zero, però en realitat no és així, perquè els coneixements i l'experiència ningú te’ls pot prendre.
Ara, una altra cosa és arribar a un país nou, on no coneixes l’idioma, no tens amics, ni família, ni res... Això sí que és un desafiament.
Anna: Vaig néixer a Ekaterinburg. Després vaig anar a Sant Petersburg per estudiar medicina.
M'encanta la medicina com a ciència—és fascinant! Però el sistema mèdic a Rússia et trenca.
Durant les pràctiques, vaig anar a veure la nostra coordinadora d'estudis i li vaig dir que no volia continuar, perquè el que realment m'agradava era dibuixar.
Em va demanar que li ensenyés els meus treballs. Va veure la meva sèrie "Beauty Inside", sobre la bellesa de la biologia i l’anatomia, i em va dir: "Realment dibuixes molt bé—deixa-ho i segueix aquest camí."
Així que vaig començar a treballar com a artista i professora de dibuix. He fet cursos a diferents escoles, tant a Sant Petersburg com a Ekaterinburg.
Però no ho vas estudiar formalment?
Anna: Els meus pares sempre estaven immersos en la creativitat.
La meva mare ens portava a la meva germana i a mi a classes de pintura a l'oli, però mai em va acabar d’agradar.
El meu pare, tot i treballar en un sector tècnic, dibuixava les mans de Miquel Àngel i Da Vinci als marges dels seus quaderns.
No tinc una formació universitària en aquest àmbit, però tinc milions d’hores de pràctica, aprenentatge amb altres artistes i autodidactisme.
A Sant Petersburg, acabava de trobar el meu camí: tenia alumnes, un taller i participava en exposicions.
A Barcelona, vaig haver de començar de nou.
M’agradaria dir des de zero, però en realitat no és així, perquè els coneixements i l'experiència ningú te’ls pot prendre.
Ara, una altra cosa és arribar a un país nou, on no coneixes l’idioma, no tens amics, ni família, ni res... Això sí que és un desafiament.
Lana
Lana, et va ser difícil començar de zero?
Lana: Em sento com una emigrant per segona vegada.
Els meus pares i tots els meus avantpassats són de Kurdistan.
La família del meu avi patern va fugir de Turquia a Geòrgia, després de Geòrgia a Armènia, on vaig néixer jo. Després ens vam traslladar a Rússia.
Els kurds han patit genocidis més de cent vegades. Practiquem el ieixidisme, una religió que molts musulmans consideren pagana.
Durant un temps, vaig intentar entendre per què passa això. Crec que es tracta d’una mala interpretació i una manca de voluntat de comprendre’ns—és més fàcil anomenar-nos idòlatres. Però, de fet, és una fe molt antiga.
Tinc un record molt clar de la sensació de ser emigrant. Per exemple, pensar en la meva llengua materna, però no entendre bé el rus.
Els pobles petits solen aferrar-se a les seves tradicions, algunes de les quals són molt antigues, gairebé medievals.
Per a nosaltres, no és tant la família, sinó el clan i el llinatge el que importa. Coneixem tots els nostres avantpassats fins a la setena generació i, a la meva família, no hi ha hagut mai cap cas de consanguinitat.
Si avui el meu pare es trobés amb un kurd a Barcelona, segurament ja sabria tot sobre ell gràcies al nostre sistema genealògic global.
Hi ha una comunitat kurda a Barcelona?
Lana: No ho sé. I tampoc sé si vull saber-ho encara.
Sembla contradictori: dius que pertanys a la comunitat, però no hi participes i en canvi construeixes una comunitat russoparlant.
Lana: Tinc problemes amb la meva identitat. Ara mateix intento comprendre qui sóc realment—què significa per a mi Rússia i la llengua russa, i què significa Kurdistan i els kurds.
Sempre he volgut ser russa, aprendre l’idioma, integrar-me, assimilar-me, entendre què significa formar part de la tradició russa.
Però, paradoxalment, només a Espanya he arribat a sentir-me realment una dona russa.
Lana, per cert, a què et dedicaves a Rússia?
Lana: Ni tan sols vaig acabar el 9è curs—vaig treballar molt des de jove.
Vaig començar com a dependenta, i al final vaig obrir el meu propi negoci.
Durant els últims dotze anys, he tingut una empresa de transport, que encara està en funcionament.
A més, tinc una cadena d’estudis de manicura.
Per això, puc permetre’m no guanyar diners amb Kvartirnik—de fet, sóc jo qui el finança.
Lana: Em sento com una emigrant per segona vegada.
Els meus pares i tots els meus avantpassats són de Kurdistan.
La família del meu avi patern va fugir de Turquia a Geòrgia, després de Geòrgia a Armènia, on vaig néixer jo. Després ens vam traslladar a Rússia.
Els kurds han patit genocidis més de cent vegades. Practiquem el ieixidisme, una religió que molts musulmans consideren pagana.
Durant un temps, vaig intentar entendre per què passa això. Crec que es tracta d’una mala interpretació i una manca de voluntat de comprendre’ns—és més fàcil anomenar-nos idòlatres. Però, de fet, és una fe molt antiga.
Tinc un record molt clar de la sensació de ser emigrant. Per exemple, pensar en la meva llengua materna, però no entendre bé el rus.
Els pobles petits solen aferrar-se a les seves tradicions, algunes de les quals són molt antigues, gairebé medievals.
Per a nosaltres, no és tant la família, sinó el clan i el llinatge el que importa. Coneixem tots els nostres avantpassats fins a la setena generació i, a la meva família, no hi ha hagut mai cap cas de consanguinitat.
Si avui el meu pare es trobés amb un kurd a Barcelona, segurament ja sabria tot sobre ell gràcies al nostre sistema genealògic global.
Hi ha una comunitat kurda a Barcelona?
Lana: No ho sé. I tampoc sé si vull saber-ho encara.
Sembla contradictori: dius que pertanys a la comunitat, però no hi participes i en canvi construeixes una comunitat russoparlant.
Lana: Tinc problemes amb la meva identitat. Ara mateix intento comprendre qui sóc realment—què significa per a mi Rússia i la llengua russa, i què significa Kurdistan i els kurds.
Sempre he volgut ser russa, aprendre l’idioma, integrar-me, assimilar-me, entendre què significa formar part de la tradició russa.
Però, paradoxalment, només a Espanya he arribat a sentir-me realment una dona russa.
Lana, per cert, a què et dedicaves a Rússia?
Lana: Ni tan sols vaig acabar el 9è curs—vaig treballar molt des de jove.
Vaig començar com a dependenta, i al final vaig obrir el meu propi negoci.
Durant els últims dotze anys, he tingut una empresa de transport, que encara està en funcionament.
A més, tinc una cadena d’estudis de manicura.
Per això, puc permetre’m no guanyar diners amb Kvartirnik—de fet, sóc jo qui el finança.
Si les coses canviessin al vostre país d'origen, hi tornaríeu?
Lana: Fa un temps, pensava que podria tornar, perquè ho enyorava molt.
Però en els últims sis mesos, m’he adonat que estic molt bé aquí. Tinc amics locals, i vull estar a Barcelona.
Així que, si ens imaginem que d’aquí a 20 anys encara som aquí, m’agradaria continuar fent alguna cosa socialment significativa, especialment per als emigrants.
Anna: No m’agraden les grans declaracions com "sóc aquí per sempre". Aquestes paraules, de fet, em fan una mica de respecte.
Però puc dir una cosa amb seguretat: Catalunya ens ha donat molt—llibertat, seguretat emocional—i això ens ha ajudat a tots a resistir i créixer.
Lana: Fa un temps, pensava que podria tornar, perquè ho enyorava molt.
Però en els últims sis mesos, m’he adonat que estic molt bé aquí. Tinc amics locals, i vull estar a Barcelona.
Així que, si ens imaginem que d’aquí a 20 anys encara som aquí, m’agradaria continuar fent alguna cosa socialment significativa, especialment per als emigrants.
Anna: No m’agraden les grans declaracions com "sóc aquí per sempre". Aquestes paraules, de fet, em fan una mica de respecte.
Però puc dir una cosa amb seguretat: Catalunya ens ha donat molt—llibertat, seguretat emocional—i això ens ha ajudat a tots a resistir i créixer.